Tag Archives: Sin categoría

Contra la pobresa al Parlament

fotosMOBIL 001

Article publicat a CatalunyaPress el 12 de març de 2014.

Avui dimecres el Parlament de Catalunya celebra un Ple monogràfic per abordar un dels grans reptes que tenim com a país. La pobresa creix a Catalunya de manera esfereïdora, una situació que hauria d’encendre totes les alarmes, si fóssim un “país normal”. Desitjo que serveixi per advertir al  Govern i a tothom, que és la desigualtat el que realment segrega i polaritza una societat, que és la desigualtat el que trenca la cohesió i que sense cohesió és difícil o impossible progressar col·lectivament.

El Ple ha estat convocat a demanda dels grups parlamentaris del PSC, ICV-EUA i la CUP, així com la petició que siguin les mateixes entitats i moviments socials qui obrin el debat. Però això darrer no ha estat possible perquè la mesa del Parlament, amb majoria de CIU i ERC, ha tirat de reglament i ho ha impedit. Com a alternativa es va fer una jornada improvisada amb els agents socials prèvia al Ple.  La foto dels tres partits ja és prou significativa per qui hi és, però sobretot per qui falta. ERC ha decidit que cal donar suport al govern, tot i que de dretes, en benefici del “procés” i encara que els “sacrificis” posin en perill les polítiques progressistes amb les que ells mateixos han contribuït des dels Governs d’esquerres.
Però més enllà de la foto.  Els agents socials demanen canvis. Canvis de prioritats, canvis de polítiques. Coneixen la realitat prou, perquè ells no tenen escó, però viuen i treballen cada dia donant respostes  a la vulnerabilitat. Pateixen les retallades al mateix temps que veuen en les seves seus i a peu de carrer com creixen les demandes socials. Es pot pal·liar poc o molt les conseqüències de la crisi, però el que reclamen, i amb tota la raó, són canvis estructurals perquè és la única manera d’invertir la tendència. En aquest sentit, crec que no es pot substituir la capacitat de crear igualtat d’oportunitats per la beneficència, que és el que està passant. Perquè la solidaritat ciutadana no pot excusar la responsabilitat dels poders públics. Per això en aquesta jornada prèvia han reclamat la garantia de la Renda Mínima d’Inserció, o la inversió en polítiques d’ocupació i habitatge, en definitiva la defensa de les estructures d’un Estat de Benestar.

Continua llegint

Etiquetat , ,

Política des de la plaça pública

Article publicat el 29 de gener a CatalunyaPress 

La marea blanca ha aconseguit aturar la privatització de la sanitat pública a la Comunitat de Madrid i la dimissió del conseller com a conseqüència. 

Un fet crec que extraordinari, tant per la defensa dels serveis públics i els drets socials, com per la tasca d’una col.lectivitat en defensa del que és col.lectiu. Posa en contradicció els mals auguris que amenacen amb la passivitat o la resignació de la societat.
Aquest guany es suma a d’altres com els aconseguits per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (La PAH) o les Plataformas d’ Estafa Banca. Els noms diuen la cosa. Quelcom es belluga quan és la mobilització ciutadana la que atura voluntats polítiques, per sobre o al marge de la tasca de partits de l’oposició i fins i tot de parlaments. Potser moviments que no es donarien sense aquell 15M.

Hi ha un cert relat de fons en el nou activisme, i és la constatació de la caducitat de certes estructures, la crisi de participació política i el dèficit democràtic. Existeix també un element molt inclusiu i d’un potencial singular, que és la voluntat de construir majories socials. És l’objectiu de  compartir amb tanta gent les mateixes fites, o aconseguir que tanta gent s’identifiqui o simpatitzi amb un hashtag (etiqueta), una lluita, o un raonament. L’encert de la mobilització per la sanitat pública és la construcció d’espai comú  de professionals, veïns i activistes. O en paraules d’Ada Colau respecte als desnonaments “com fer veure que és un problema col.lectiu i no un fracàs individual”.

Darrera de manifestacions i concentracions no hi ha improvització, en tot cas agilitat i sí una estratègia efectiva que assenyala canvis en l’actuació dels nous moviments socials. Diria que la base de l’estratègia és creure en la capacitat de la ciutadania, una ciutadania que és competent per fer un anàlisi de la realitat i contagiar a més gent. Atorgar aquesta competència als ciutadans sovint és obviat pels partits polítics. En paraules d’alguns dirigents socials, “empoderar els ciutadans”. Igual de fonamental és visualitzar i situar el tema en l’agenda mediàtica, que és un pas per incidir en l’agenda política – i les xarxes i algun periodisme que encara és periodisme juguen un paper imprescindible. I l’altre element, més enllà de les mobilitzacions i la pessió, és actuar amb l’empara de la llei, impulsar accions legals, una intervenció que neix des del mateix empoderament ciutadà.

Creure en la capacitat ciutadana, construir majories socials, situar el tema en l’agenda mediàtica i política, la protesta i la proposta. Tot un decàleg de política des de la plaça pública.

Etiquetat
%d bloggers like this: