Tag Archives: política

qui és el poble?

Article publicat a CatalunyaPress el 5 de novembre de 2015

IMG_20140928_034516

Escolto la segona autoritat del país, la Presidenta del Parlament, dient que “els tribunals no poden aturar el poble”De qui parlen quan parlen del poble? Exactament del 47% de la gent que va anar a votar el 27 de setembre per la indepedència, gens menyspreable, al contrari. Però aquest és el suport electoral que tenen, i que de moment fins i tot dificulta fer Govern i investir el President, que això sí és mandat democràtic i ho poden fer. És un mandat democràtic enllestir el “procés de desconnexió” amb l’Estat? No ho és. Més enllà del marc legal, tampoc no ho és perquè si les eleccions van ser en clau plebiscitària, el suport a la independència no arriba al 50%. Recordem que la nostra màxima llei d’autogovern, que és l’Estatut, necessita dos terços per a la seva reforma, per posar només un exemple, del marc normatiu aprovat pel mateix Parlament. És el que passa quan l’èpica encega la realitat. I a Catalunya existeixen moltes realitats. Atribueixen el problema al Govern de l’Estat i als tribunals, que ho és també, però no s’adonen que el tema és intern, que la meitat de la població no vol la desconnexió. Una obvietat que no poden saltar-se tirant pel dret.

Costa entendre el moment i el to de la proposta de resolució de desconnexió. Si era per convèncer la CUP, a hores d’ara no ho sembla. Si és per forçar una negociació amb el Govern de l’Estat, tampoc, perquè estem de ple en campanya electoral. El que sí por provocar és que en aquesta campanya es parli més d’Espanya (eslògans patriòtics i abstractes) que de les crisis que pateix, inclosa l’encaix de Catalunya. I és sense dubte d’una gran ajuda al Partit Popular, que ofegat com està, pot fins i tot guanyar les eleccions encara que sigui per la mínima. O és millor un Govern a Madrid immobilista per continuar alimentant la frustració?. La supervivència entre dos nacionalismes enfrontats cada vegada es fa més insuportable. I sobretot la inestabilitat política i el desgovern.

Amb tota la modèstia i amb el dret a equivocar-me m’aventuro a fer un pronòstic. Potser hem de tornar a fer unes eleccions catalanes anticipades en el primer trimestre del 2016, sí, encara que sigui esgotador perquè ho és. Per diferents bandes s’ha fet molta broma i menysteniment dels projectes polítics que són matisos, però són en els matisos on podem trobar les claus per a la negociació. Perquè qualsevol sortida ha de ser negociada, amb l’Estat, amb Europa,… amb el poble prioritàriament. Es necessita una sortida pensant en tot el país, si és que no el volem dividir més. Es fa imprescindible la capacitat d’adreçar-se “als altres” i no tan sols a un dels dos blocs. A aquestes alçades necessitem frontisses, ja no només amb l’Estat, sinó internament a Catalunya. Pel camí s’han cremat algunes etapes que molt probablement caldria recuperar. Posem per cas algunes d’elles: la relació bilateral de Catalunya i l’Estat, el blindatge de competències exclusives i el blindatge de la llengua, el pacte fiscal, els canvis legislatius inclosa la Constitució,… i el referèndum, perquè qualsevol sortida haurà de passar per les urnes. Un full de ruta nacional (fent servir l’argot dels darrers temps) viable, creïble, aglutinador, i una forta agenda social que respongui als greus reptes socials, té recorregut en una població cada vegada més esgotada. Les eleccions del desembre són una oportunitat perquè cadascú faci la seva oferta. Recuperem la utilitat de la política.

I mentre escric aquest article, vés a saber si en el curt termini de la seva escriptura i la seva publicació ens sorprendrà alguna notícia més.

Anuncis
Etiquetat ,

la confusió i la política

IMG_20150819_142937

Començo a llegir El artesano, de Richard Sennet, i trobo l’elogi que brinda a Hannah Arendt (la seva mestra). No puc evitar llegir les següents línees sense extreure’m de la  situació política convulsa que vivim:

“(…) Arendt era a su manera una filósofa eminentemente realista que sabía que la discusión pública acerca de los límites humanos nunca puede ser una política de la felicidad”.

(…) creía que una organización política no es lo mismo que un monumento histórico o un lugar declarado patrimonio de la humanidad: las leyes deben ser modificables. Según esta tradición liberal, las reglas que emanan de la deliberación han de ser cuestionadas cuando cambian las condiciones y se profundiza la reflexión: de esta manera cobran existencia nuevas reglas, también provisionales. La contribución de Arendt a esta tradición estriba en parte en la intuïción de que el proceso político guarda exacto paralelismo con la condición humana de dar a luz hijos, criarlos y luego dejarlos marchar.

El rasgo esencial de la vida es que nada perdura; sin embargo, en política necesitamos algo que nos oriente, que nos ponga por encima de las confusiones del momento”.

Reflexió, deliberació i debat públic és contrari al tacticisme. En la vida biològica res és perdurable. En la vida de la societat tampoc. La política és el que ens pot fer mirar per sobre de les convulsions del moment. Però no és la política partidista, sotmesa al curt termini dels mandats electorals.

Les lleis duren el que viuen una o algunes generacions.  Les lleis –com a marc comú democràtic- són (o haurien de ser) el resultat d’un temps, de la deliberació d’uns actors en un temps determinat. Per això són modificables quan els actors i els temps canvien i es necessiten nous marcs de referència.

Mal favor fa la política si en comptes d’orientar aprofundeix encara més en la confusió. Perquè la política té també la capacitat de destrossar-se a si mateixa quan perd la deliberació i el debat públic i es torna inútil als ulls de les persones. Quan no orienta i sí confon. Demana la política l’abstracció del curt termini per intentar resoldre el conflicte d’un moment i d’uns interessos concrets? Crec que sí. Però la política la fan les persones. Els límits humans fa que no existeixi la política de la felicitat complerta.

Necessitem lideratges amb aquestes capacitats de reflexió, deliberació i debat públic. A cops d’efecte no anem enlloc, al contrari, restarem tancats en un bucle de confusió. Una confusió alimentada per les tàctiques partidistes i que alhora serveix com a manà als que pesquen en la confusió.

Res és immutable. El conflicte sempre ha estat motor de l’evolució, en la vida biològica i en la societat.

I la utilitat de la filosofia és provocar-nos pensar. Un exercici saludable que es troba a faltar.

foto d’uns operaris que pengen els llums de la festa major del poble

Etiquetat ,
%d bloggers like this: