Tag Archives: política

Entre l’esperança i la promesa

L’altre dia algú deia que ara mateix és més fàcil pintar mandales que escriure articles… i tant, a més els mandales relaxen, i millor encara en silenci. Però aquí estic, intentant posar per escrit tres apunts sobre els darrers dies.

Sobre l’actitud del govern central. Penso que caldria recordar més intensament i de forma més contínua i clara, que el Partit Popular és part del problema. Des de fa anys té com a full de ruta l’estratègia de guanyar culturalment l’imaginari sobre la nació espanyola, un imaginari basat en la centralitat i l’espanyolització, davant la pèrdua de competències i d’essències. Recordem aquell informe de la FAES realitzat per Wert a l’any 2006, “España, una nación deconstruida? i que després va marcar el perfil de la seva llei d’educació quan era ministre.

Utilitzar o dividir Catalunya formava part (forma part) de l’estratègia. Alguns fets: obrir el debat de la immersió lingüística, quan a Catalunya no hem tingut mai cap problema i ha estat clau per a construir una sola societat i les falques a les ràdios sobre la imposició del català; les firmes contra l’Estatut, el recurs d’inconstitucionalitat i la sentència del TC del 2010 – que com molt bé diu Javier Pérez Royo és el primer trencament amb el pacte constitucional perquè trencava el pacte dels dos parlaments refrendat pel poble. Els aplaudiments irrespectuosos i prepotents de la bancada popular del Senat el divendres passat, el designi de Saez de Santamaría com a presidenta de la Generalitat, és el regocijo avui d’aquest imaginari, i de tots aquells que viuen en la lògica de vencedors i vençuts. Quanta irresponsabilitat, quants costos!

I què bé que li va al PP el conflicte amb Catalunya, que tapa la vergonya inqualificable de la investigació de la trama Gurtel que aquesta setmana ha passat totalment desapercebuda. Embolcallats en el retorn a la legalitat (de Catalunya) tapen aquesta maquinària per a delinquir contra l’Estat de Dret (ho ha dit la jutgessa). “Volvamos a la legalidad”, diuen sense ni tan sols posar-se vermells els que l’han vulnerat.

Qui ha propiciat el conflicte no pot ser part de la solució.

Sobre l’actitud del Govern de Catalunya. Li han posat en safata al PP. Ara ja seria una mica inútil enumerar tot el que es podia haver fet abans. Però arribats a aquí, al darrer moment, que tè davant el President dijous 26 d’octubre? A més de la qüestió de la legalitat (començant per la pròpia legalitat catalana), em vull fixar amb el “què” a nivell social.

La pressió dels socis de govern, les xarxes socials i mitjans afins, i milers de persones que esperen il·lusionades la proclamació de la República Catalana i que s’han mobilitzat legítimament durant els darrers anys per aquesta causa. Té tot això. Però no té una majoria social per tirar endavant una declaració d’aquesta magnitud i transcendència. Perquè abans de demanar el reconeixement internacional, cal comptar sincerament si es té o no es té el reconeixement de la majoria de la població. Diria que és una raó primordial.

El President tenia l’oportunitat de portar la iniciativa convocant eleccions, perquè hauria desactivat el 155 i les ganes d’aplicar-lo per part del nacionalisme espanyol. I és cert, que una vegada més no es va rebre cap gest des del Govern de l’Estat, al contrari. Em direu que el 155 s’hauria aplicat igual, però crec que no, perquè la convocatòria hauria trencat el “bloc constitucionalista” per posar en evidència al PP i deixar-lo sol (i no té majoria al Congrés per aprovar els pressupostos, per exemple). De convocar eleccions, hauria mantingut la complicitat, tan necessària! amb altres interlocutors, a Catalunya amb altres partits polítics i sectors socials i econòmics, i fora de Catalunya també (com en el cas del PNB). No és menor aquest fet, el de les complicitats, perquè ara s’han trencat totes.

Davant aquesta situació, el problema, o el dubte, era què dir a una promesa que ha estat tan alimentada. Penso que era un moment de valentia i de sinceritat política absoluta: no comptem amb l’imprescindible per tirar endavant una Declaració Unilateral d’Independència  (perquè el problema principal és la unilateralitat, també poblacional) i si mirem el drama de fons, les pèrdues són majors que els guanys (també del capital social que ha acumulat l’opció independentista). Reconèixer-ho i gestionar-ho.

El President no es va adreçar al Parlament, ni dijous ni divendres. No va dialogar amb els representats de la ciutadania. En la casa on resideix la sobirania del poble. Només aquella salutació a les escales davant els convidats, també de forma unilateral. Aturem-nos un moment en aquesta imatge… No era precisament inclusiva.

Sobre una percepció compartida amb força gent. Divendres 27 al matí molts catalans i catalanes crec que ens vam sentir hostatges del joc en paral·lel que es produïa al mateix temps al Parlament i al Senat. Atònits. Si la política és diàleg i negociació, assistíem a un fracàs estrepitós de la política. I exclosos, per les dues bandes, immortalitzades en dues imatges que molt bé recollia la portada del diari Ara dissabte 28.

Intento un exercici d’empatia. Qualsevol revolució hauria de mirar el drama de fons, també (i en tenim uns quants), i discernir entre la esperança, que necessita paciència activa, i la promesa, que sempre empenta des de la urgència.

Anuncis
Etiquetat ,

qui és el poble?

Article publicat a CatalunyaPress el 5 de novembre de 2015

IMG_20140928_034516

Escolto la segona autoritat del país, la Presidenta del Parlament, dient que “els tribunals no poden aturar el poble”De qui parlen quan parlen del poble? Exactament del 47% de la gent que va anar a votar el 27 de setembre per la indepedència, gens menyspreable, al contrari. Però aquest és el suport electoral que tenen, i que de moment fins i tot dificulta fer Govern i investir el President, que això sí és mandat democràtic i ho poden fer. És un mandat democràtic enllestir el “procés de desconnexió” amb l’Estat? No ho és. Més enllà del marc legal, tampoc no ho és perquè si les eleccions van ser en clau plebiscitària, el suport a la independència no arriba al 50%. Recordem que la nostra màxima llei d’autogovern, que és l’Estatut, necessita dos terços per a la seva reforma, per posar només un exemple, del marc normatiu aprovat pel mateix Parlament. És el que passa quan l’èpica encega la realitat. I a Catalunya existeixen moltes realitats. Atribueixen el problema al Govern de l’Estat i als tribunals, que ho és també, però no s’adonen que el tema és intern, que la meitat de la població no vol la desconnexió. Una obvietat que no poden saltar-se tirant pel dret.

Costa entendre el moment i el to de la proposta de resolució de desconnexió. Si era per convèncer la CUP, a hores d’ara no ho sembla. Si és per forçar una negociació amb el Govern de l’Estat, tampoc, perquè estem de ple en campanya electoral. El que sí por provocar és que en aquesta campanya es parli més d’Espanya (eslògans patriòtics i abstractes) que de les crisis que pateix, inclosa l’encaix de Catalunya. I és sense dubte d’una gran ajuda al Partit Popular, que ofegat com està, pot fins i tot guanyar les eleccions encara que sigui per la mínima. O és millor un Govern a Madrid immobilista per continuar alimentant la frustració?. La supervivència entre dos nacionalismes enfrontats cada vegada es fa més insuportable. I sobretot la inestabilitat política i el desgovern.

Amb tota la modèstia i amb el dret a equivocar-me m’aventuro a fer un pronòstic. Potser hem de tornar a fer unes eleccions catalanes anticipades en el primer trimestre del 2016, sí, encara que sigui esgotador perquè ho és. Per diferents bandes s’ha fet molta broma i menysteniment dels projectes polítics que són matisos, però són en els matisos on podem trobar les claus per a la negociació. Perquè qualsevol sortida ha de ser negociada, amb l’Estat, amb Europa,… amb el poble prioritàriament. Es necessita una sortida pensant en tot el país, si és que no el volem dividir més. Es fa imprescindible la capacitat d’adreçar-se “als altres” i no tan sols a un dels dos blocs. A aquestes alçades necessitem frontisses, ja no només amb l’Estat, sinó internament a Catalunya. Pel camí s’han cremat algunes etapes que molt probablement caldria recuperar. Posem per cas algunes d’elles: la relació bilateral de Catalunya i l’Estat, el blindatge de competències exclusives i el blindatge de la llengua, el pacte fiscal, els canvis legislatius inclosa la Constitució,… i el referèndum, perquè qualsevol sortida haurà de passar per les urnes. Un full de ruta nacional (fent servir l’argot dels darrers temps) viable, creïble, aglutinador, i una forta agenda social que respongui als greus reptes socials, té recorregut en una població cada vegada més esgotada. Les eleccions del desembre són una oportunitat perquè cadascú faci la seva oferta. Recuperem la utilitat de la política.

I mentre escric aquest article, vés a saber si en el curt termini de la seva escriptura i la seva publicació ens sorprendrà alguna notícia més.

Etiquetat ,
%d bloggers like this: