Tag Archives: infància i adolescència

Pobresa infantil i reforma fiscal

Article publicat a CatalunyaPress el 25 de juny de 2014

mobil 15 maig 207

La crisi i les mesures aplicades pels governs s’estan portant per endavant masses coses i massa gent. Hi ha dues notícies d’aquests darrers dies que penso que caldria relacionar: la reforma fiscal i les xifres de pobresa infantil.

L’informe d’ Unicef torna a encendre totes les alarmes com ja ho va fer l’informe de Càritas el març passat. Els infants són les principals víctimes de la crisis, perquè pateixen la desprotecció econòmica com a conseqüències de la precarietat laboral o de l’atur dels pares, els desnonaments, i la reducció de les polítiques socials i educatives. Espanya és el país europeu que menys inverteix en polítiques de protecció i d’infància. Una societat amb el 27% d’infants en la pobresa és una societat sense futur. Hauria de ser una dada suficient per replantejar de dalt a baix totes les “mesures” per “salvar” l’economia, i qüestionar el dogmatisme de les polítiques d’austeritat. Una dada per mesurar també fins a quin punt la gestió de la crisi està sent un canvi claríssim de model social.

Els governs actuals, tant el PP com CIU, fan càlculs que són erronis. Perquè aquestes xifres són insostenibles, en  termes de justícia social i valors democràtics, però també en termes econòmics, la pobresa infantil d’avui és una manca de capital humà, per avui i per demà. Perquè no es pot progressar si el progrés no és col·lectiu. Perquè no en sortirem de la crisi si no és combatent la desigualtat, perquè la desigualtat ens fa més vulnerables, a tothom com a col·lectiu.

I vaig a l’altra notícia que per mi sí té relació. A qui s’adreça el Govern Espanyol quan diu que la raó de la reforma fiscal és tornar als espanyols l’esforç que han fet?. De veritat que ho trobo d’una gran falta de consideració vers els ciutadans, i especialment vers els treballadors i treballadores. Un esforç, o la imposició de canvi de model? Que han fet o que continuen fent? I com resta el mercat laboral?  i on els serveis públics?… perquè no  és una qüestió d’almoines. Les mesures de la reforma fiscal les van explicant per capítols i amb eufemismes, no fos el cas. Tot un entrellat que caldrà llegir tota la lletra petita. Però d’entrada és una reforma que pot engrandir encara més la distància social, amb mesures com la cotització dels acomiadaments o la supressió de la deducció pel lloguer de la vivenda, o una major rebaixa de l’ IRPF per les rendes més altres. Mentrestant la bretxa entre les rendes de capital i les rendes del treball ha anat creixent durant els darrers anys i continua sent una gran assignatura pendent, així com la lluita contra el frau fiscal,  que és una veritable sangria.

Una reforma fiscal seria necessària i justificada, però per combatre el principal problema que té el país en aquests moments, i que és l’augment alarmant de la desigualtat social. Això és el que caldria “retornar” a la ciutadania i als infants, i no caramels electoralistes.

Etiquetat ,

Ensenyar a aprendre i que ningú resti enrere

Article publicat a CatalunyaPress el 18 de setembre de 2013

Cal parlar d’educació i molt. Algunes xifres de la situació amb la que comencem el curs denoten la ceguesa, a parer meu, de les polítiques educatives dels actuals governs a Catalunya i a Espanya.

Fa pocs dies el ministre Wert presentava l’informe “Datos y cifras del curso escolar 2013-2014” segons el qual els beneficiaris de beques cauen en 24.500 respecte l’any passat i 578.549 beneficiaris menys pel que fa a ajudes en general, principalment llibres de text i material escolar. A Catalunya comencem el curs amb més alumnes, el mateix nombre de professors, i el tancament de línies principalment de l’escola pública, el que suposa un augment de ràtio per aula. I sobre el pressupost destinat, és difícil conèixer a on s’estan aplicant els ajustos i a on les prioritats, donat que no en tenim de pressupost, o millor dit, prorrogat el del 2012 que, per cert, va ser aprovat per CIU i PP. En qualsevol cas sense el debat democràtic i parlamentari que correspondria.

Els pressupostos i les polítiques indiquen quines són les prioritats dels governants. Vivim sotmesos a la dogmàtica reducció del dèficit, i per tant sota una interpretació ideològica de l’austeritat. Observant el que no són prioritats, és pel que parlo de ceguesa en les polítiques educatives, perquè crec que s’està fent just el contrari del que caldria. Perquè defenso una vegada més que la millor inversió que pot fer un país és en el seu capital humà. Perquè el pressupost adreçat a l’educació no s’ha de considerar com a despesa, sino com a inversió. Perquè és l’educació el fonament de la igualtat d’oportunitats i per tant de la cohesió i el benestar d’un país. Perquè necessitem construir un nou model econòmic basat en el coneixement i no en l’especulació. Perquè és el coneixement el que ens farà més competitius i amb més capacitats, individuals i col.lectives. I veig les prioritats molt allunyades d’aquestes estratègies.

Sovint ens emmirallem en el sistema educatiu de Finlàndia pels seus bons resultats. Breument, quines són les bases del seu èxit i comparem amb el nostre sistema. El mestre i la mestra és una figura de prestigi i altament valorada per la societat filandesa. La comunitat educativa és un tot amb implicacions compartides, professorat, famílies i entorn (recordem els plans d’entorn de la LEC i la participació de tota la comunitat). Existeix una estabilitat política consensuada en matèria educativa (la llei Wert serà la setena reforma). El mètode pedagògic es basa en ensenyar a aprendre (primordial per una societat en transformació contínua) i que ningú resti enrere (primordial pel progrés col.lectiu). S’aposta per l’ autonomia de centre (novament la LEC) i l’educació pública com a paradigma d’excel.lència (la llei Wert és un clam a la desigualtat entre les dues xarxes i l’adoctrinament). I la gran diferència que indica la importància que li donem a l’educació: Finlàndia destina el 6% del PIB i Espanya el 4.5%.

Estic convençuda que les actuals polítiques faran créixer les desigualtats socials perquè trenquen la igualtat d’oportunitats. Letal pels objectius que assenyalava al tercer paràgraf. I la desigualtat, com tan bé argumenta l’economista Anton Costas, és un gran i potent disolvent, a nivell econòmic, cultural, social i polític. És per això que faig la darrera reflexió: l’actual política educativa, és ceguesa o ideològicament calculada?.

foto pròpia

Etiquetat ,
%d bloggers like this: