Article publicat a CatalunyaPress el 5 de novembre de 2015
Escolto la segona autoritat del país, la Presidenta del Parlament, dient que “els tribunals no poden aturar el poble”. De qui parlen quan parlen del poble? Exactament del 47% de la gent que va anar a votar el 27 de setembre per la indepedència, gens menyspreable, al contrari. Però aquest és el suport electoral que tenen, i que de moment fins i tot dificulta fer Govern i investir el President, que això sí és mandat democràtic i ho poden fer. És un mandat democràtic enllestir el “procés de desconnexió” amb l’Estat? No ho és. Més enllà del marc legal, tampoc no ho és perquè si les eleccions van ser en clau plebiscitària, el suport a la independència no arriba al 50%. Recordem que la nostra màxima llei d’autogovern, que és l’Estatut, necessita dos terços per a la seva reforma, per posar només un exemple, del marc normatiu aprovat pel mateix Parlament. És el que passa quan l’èpica encega la realitat. I a Catalunya existeixen moltes realitats. Atribueixen el problema al Govern de l’Estat i als tribunals, que ho és també, però no s’adonen que el tema és intern, que la meitat de la població no vol la desconnexió. Una obvietat que no poden saltar-se tirant pel dret.
Costa entendre el moment i el to de la proposta de resolució de desconnexió. Si era per convèncer la CUP, a hores d’ara no ho sembla. Si és per forçar una negociació amb el Govern de l’Estat, tampoc, perquè estem de ple en campanya electoral. El que sí por provocar és que en aquesta campanya es parli més d’Espanya (eslògans patriòtics i abstractes) que de les crisis que pateix, inclosa l’encaix de Catalunya. I és sense dubte d’una gran ajuda al Partit Popular, que ofegat com està, pot fins i tot guanyar les eleccions encara que sigui per la mínima. O és millor un Govern a Madrid immobilista per continuar alimentant la frustració?. La supervivència entre dos nacionalismes enfrontats cada vegada es fa més insuportable. I sobretot la inestabilitat política i el desgovern.
Amb tota la modèstia i amb el dret a equivocar-me m’aventuro a fer un pronòstic. Potser hem de tornar a fer unes eleccions catalanes anticipades en el primer trimestre del 2016, sí, encara que sigui esgotador perquè ho és. Per diferents bandes s’ha fet molta broma i menysteniment dels projectes polítics que són matisos, però són en els matisos on podem trobar les claus per a la negociació. Perquè qualsevol sortida ha de ser negociada, amb l’Estat, amb Europa,… amb el poble prioritàriament. Es necessita una sortida pensant en tot el país, si és que no el volem dividir més. Es fa imprescindible la capacitat d’adreçar-se “als altres” i no tan sols a un dels dos blocs. A aquestes alçades necessitem frontisses, ja no només amb l’Estat, sinó internament a Catalunya. Pel camí s’han cremat algunes etapes que molt probablement caldria recuperar. Posem per cas algunes d’elles: la relació bilateral de Catalunya i l’Estat, el blindatge de competències exclusives i el blindatge de la llengua, el pacte fiscal, els canvis legislatius inclosa la Constitució,… i el referèndum, perquè qualsevol sortida haurà de passar per les urnes. Un full de ruta nacional (fent servir l’argot dels darrers temps) viable, creïble, aglutinador, i una forta agenda social que respongui als greus reptes socials, té recorregut en una població cada vegada més esgotada. Les eleccions del desembre són una oportunitat perquè cadascú faci la seva oferta. Recuperem la utilitat de la política.
I mentre escric aquest article, vés a saber si en el curt termini de la seva escriptura i la seva publicació ens sorprendrà alguna notícia més.
