Category Archives: articles

Entre l’esperança i la promesa

L’altre dia algú deia que ara mateix és més fàcil pintar mandales que escriure articles… i tant, a més els mandales relaxen, i millor encara en silenci. Però aquí estic, intentant posar per escrit tres apunts sobre els darrers dies.

Sobre l’actitud del govern central. Penso que caldria recordar més intensament i de forma més contínua i clara, que el Partit Popular és part del problema. Des de fa anys té com a full de ruta l’estratègia de guanyar culturalment l’imaginari sobre la nació espanyola, un imaginari basat en la centralitat i l’espanyolització, davant la pèrdua de competències i d’essències. Recordem aquell informe de la FAES realitzat per Wert a l’any 2006, “España, una nación deconstruida? i que després va marcar el perfil de la seva llei d’educació quan era ministre.

Utilitzar o dividir Catalunya formava part (forma part) de l’estratègia. Alguns fets: obrir el debat de la immersió lingüística, quan a Catalunya no hem tingut mai cap problema i ha estat clau per a construir una sola societat i les falques a les ràdios sobre la imposició del català; les firmes contra l’Estatut, el recurs d’inconstitucionalitat i la sentència del TC del 2010 – que com molt bé diu Javier Pérez Royo és el primer trencament amb el pacte constitucional perquè trencava el pacte dels dos parlaments refrendat pel poble. Els aplaudiments irrespectuosos i prepotents de la bancada popular del Senat el divendres passat, el designi de Saez de Santamaría com a presidenta de la Generalitat, és el regocijo avui d’aquest imaginari, i de tots aquells que viuen en la lògica de vencedors i vençuts. Quanta irresponsabilitat, quants costos!

I què bé que li va al PP el conflicte amb Catalunya, que tapa la vergonya inqualificable de la investigació de la trama Gurtel que aquesta setmana ha passat totalment desapercebuda. Embolcallats en el retorn a la legalitat (de Catalunya) tapen aquesta maquinària per a delinquir contra l’Estat de Dret (ho ha dit la jutgessa). “Volvamos a la legalidad”, diuen sense ni tan sols posar-se vermells els que l’han vulnerat.

Qui ha propiciat el conflicte no pot ser part de la solució.

Sobre l’actitud del Govern de Catalunya. Li han posat en safata al PP. Ara ja seria una mica inútil enumerar tot el que es podia haver fet abans. Però arribats a aquí, al darrer moment, que tè davant el President dijous 26 d’octubre? A més de la qüestió de la legalitat (començant per la pròpia legalitat catalana), em vull fixar amb el “què” a nivell social.

La pressió dels socis de govern, les xarxes socials i mitjans afins, i milers de persones que esperen il·lusionades la proclamació de la República Catalana i que s’han mobilitzat legítimament durant els darrers anys per aquesta causa. Té tot això. Però no té una majoria social per tirar endavant una declaració d’aquesta magnitud i transcendència. Perquè abans de demanar el reconeixement internacional, cal comptar sincerament si es té o no es té el reconeixement de la majoria de la població. Diria que és una raó primordial.

El President tenia l’oportunitat de portar la iniciativa convocant eleccions, perquè hauria desactivat el 155 i les ganes d’aplicar-lo per part del nacionalisme espanyol. I és cert, que una vegada més no es va rebre cap gest des del Govern de l’Estat, al contrari. Em direu que el 155 s’hauria aplicat igual, però crec que no, perquè la convocatòria hauria trencat el “bloc constitucionalista” per posar en evidència al PP i deixar-lo sol (i no té majoria al Congrés per aprovar els pressupostos, per exemple). De convocar eleccions, hauria mantingut la complicitat, tan necessària! amb altres interlocutors, a Catalunya amb altres partits polítics i sectors socials i econòmics, i fora de Catalunya també (com en el cas del PNB). No és menor aquest fet, el de les complicitats, perquè ara s’han trencat totes.

Davant aquesta situació, el problema, o el dubte, era què dir a una promesa que ha estat tan alimentada. Penso que era un moment de valentia i de sinceritat política absoluta: no comptem amb l’imprescindible per tirar endavant una Declaració Unilateral d’Independència  (perquè el problema principal és la unilateralitat, també poblacional) i si mirem el drama de fons, les pèrdues són majors que els guanys (també del capital social que ha acumulat l’opció independentista). Reconèixer-ho i gestionar-ho.

El President no es va adreçar al Parlament, ni dijous ni divendres. No va dialogar amb els representats de la ciutadania. En la casa on resideix la sobirania del poble. Només aquella salutació a les escales davant els convidats, també de forma unilateral. Aturem-nos un moment en aquesta imatge… No era precisament inclusiva.

Sobre una percepció compartida amb força gent. Divendres 27 al matí molts catalans i catalanes crec que ens vam sentir hostatges del joc en paral·lel que es produïa al mateix temps al Parlament i al Senat. Atònits. Si la política és diàleg i negociació, assistíem a un fracàs estrepitós de la política. I exclosos, per les dues bandes, immortalitzades en dues imatges que molt bé recollia la portada del diari Ara dissabte 28.

Intento un exercici d’empatia. Qualsevol revolució hauria de mirar el drama de fons, també (i en tenim uns quants), i discernir entre la esperança, que necessita paciència activa, i la promesa, que sempre empenta des de la urgència.

Anuncis
Etiquetat ,

això no és ítaca

IMG_20170831_234359[33090]

Ahir vaig passejar pel meu barri d’abans, acompanyant a uns estudiants de màster que fan treball de camp.  Mai havia vist banderes als balcons. Però ahir hi havien, sobretot espanyoles i en algun balcó acompanyada per la senyera (que no oblidem que continua sent la de tots). I una senyora gran em va dir que tenen el alma en vilo.

Diuen que no, però és que sí. La convivència és com un vas de terrissa. Tants esforços per fer una sola comunitat (ja no m’atreveixo a nomenar al poble) i com es malbaraten. Passegeu-vos, comencem a tenir barris independentistes i barris que no. Tot i que sempre fujo de les homogènies, sí, també hi ha una classificació territorial del tema.

Estirant la corda pels extrems ens empenten a prendre partit per una posició “inequívoca” (algun dia analitzarem el llenguatge del procés, la construcció de l’ideari processista, serà interessant). No era “equidistància”, la posició de tanta gent, millor altres definicions:  exclosos de la crida “unilateral”, atònits, no ens mal, per què triar, ni amb els uns ni amb els altres,… Però quan les coses es porten tant a l’extrem i s’atien els sentiments i les emocions, la cosa comença a ser més irreparable.

Els dos caps de la corda, “abduïts” per interessos que ara ja fa molta mandra enumerar, no han tingut mai en compte l’espai del mig, no ha interessat cap projecte transversal, i es bufeteja i s’insulta a través de tots els canals disponibles, també en aquest nou espai públic que són les xarxes digitals. És estirant els extrems el que alimenta.  Una Espanya rota antes que roja? (o com guanyar crèdits electorals alimentant la catalanofòbia). Una Catalunya rota antes que roja? (per aquella dreta nacionalista que va virar per tal de continuar remenant el poder). Perquè no oblidem que tot això passa en mig d’una crisis econòmica i apareixen a l’escena política altres formes i moviments polítics (sumat a la desafecció justificada de Catalunya vers l’Estat).

I el món independentista va veure l’oportunitat, la gran oportunitat. La independència és una opció totalment legítima, dins el canals democràtics per defensar-la.

Però ara ja, no sé què ens queda. Quin país ens queda. Quanta, quanta irresponsabilitat. Quanta, quanta pena.

“No forcis gens la travessia, és preferible que siguis vell quan fondegis l’illa”, diu la cançó del viatge a Ítaca.

Foto d’un equilibrista amb públic al seu voltant, estiu de 2017

 

 

Etiquetat ,
%d bloggers like this: