Category Archives: articles

això no és ítaca

IMG_20170831_234359[33090]

Ahir vaig passejar pel meu barri d’abans, acompanyant a uns estudiants de màster que fan treball de camp.  Mai havia vist banderes als balcons. Però ahir hi havien, sobretot espanyoles i en algun balcó acompanyada per la senyera (que no oblidem que continua sent la de tots). I una senyora gran em va dir que tenen el alma en vilo.

Diuen que no, però és que sí. La convivència és com un vas de terrissa. Tants esforços per fer una sola comunitat (ja no m’atreveixo a nomenar al poble) i com es malbaraten. Passegeu-vos, comencem a tenir barris independentistes i barris que no. Tot i que sempre fujo de les homogènies, sí, també hi ha una classificació territorial del tema.

Estirant la corda pels extrems ens empenten a prendre partit per una posició “inequívoca” (algun dia analitzarem el llenguatge del procés, la construcció de l’ideari processista, serà interessant). No era “equidistància”, la posició de tanta gent, millor altres definicions:  exclosos de la crida “unilateral”, atònits, no ens mal, per què triar, ni amb els uns ni amb els altres,… Però quan les coses es porten tant a l’extrem i s’atien els sentiments i les emocions, la cosa comença a ser més irreparable.

Els dos caps de la corda, “abduïts” per interessos que ara ja fa molta mandra enumerar, no han tingut mai en compte l’espai del mig, no ha interessat cap projecte transversal, i es bufeteja i s’insulta a través de tots els canals disponibles, també en aquest nou espai públic que són les xarxes digitals. És estirant els extrems el que alimenta.  Una Espanya rota antes que roja? (o com guanyar crèdits electorals alimentant la catalanofòbia). Una Catalunya rota antes que roja? (per aquella dreta nacionalista que va virar per tal de continuar remenant el poder). Perquè no oblidem que tot això passa en mig d’una crisis econòmica i apareixen a l’escena política altres formes i moviments polítics (sumat a la desafecció justificada de Catalunya vers l’Estat).

I el món independentista va veure l’oportunitat, la gran oportunitat. La independència és una opció totalment legítima, dins el canals democràtics per defensar-la.

Però ara ja, no sé què ens queda. Quin país ens queda. Quanta, quanta irresponsabilitat. Quanta, quanta pena.

“No forcis gens la travessia, és preferible que siguis vell quan fondegis l’illa”, diu la cançó del viatge a Ítaca.

Foto d’un equilibrista amb públic al seu voltant, estiu de 2017

 

 

Anuncis
Etiquetat ,

elogi del dubte

IMG_20170920_200800[32949]

Vaig votar a darrera hora de la tarda. Diumenge 1 d’octubre. Dies abans havia arribat a la conclusió que no ho faria, i les raons són aquestes (són, en present, perquè ho continuen sent): no es pot convocar un referèndum unilateral perquè el Parlament no té la majoria qualificada per fer-ho (els 2/3), és a dir, no compta amb el recolzament d’una majoria social amplia sorgida de les darreres eleccions que ja eren en clau plebiscitària; perquè no es poden saltar les regles del joc democràtic, començant per les pròpies institucions catalanes, el Parlament, el Consell de Garanties Estatutàries, el propi Estatut,… una actitud, la del món independentista, que perd tota credibilitat quan s’omple la boca de democràcia; perquè no compleix ni un requisit, ja no de la constitució, sinó de dret internacional; perquè fa temps que el Govern de la Generalitat i el President (institució) només treballa per una causa, legítima però no del conjunt, quan hauria de ser el Govern de tots; perquè no em sento gens identificada ni amb els qui estan al davant (tindríem molt a parlar sobre el trànsit de CIU cap a PdCAT per exemple), ni amb aquesta èpica que parla en nom del poble, quan el poble és molt més divers i plural; perquè no sóc nacionalista, i cada vegada menys, i és un convocatòria organitzada per una part.

Per què vaig anar doncs a votar? per una qüestió d’empatia. Un impuls, ho reconec. La violència de la policia, sota ordres polítiques, sobre la gent, la meva gent (amics i familiars inclosos), que pacíficament s’havia congregat i organitzat per expressar un sentir. Perquè em vaig trobar gent del meu barri (classe obrera i castellanoparlant) que està farta de tanta disputa i demana que negociïn, que se sent agreujada, que per sobre de tot, no vol la violència de diumenge. Conscient que el meu vot, malauradament, el podrien comptar per intentar legitimar uns resultats, però molt conscient també que no tenen cap garantia i ningú els hi donarà ni homologarà. Perquè en definitiva reivindico el dret al dubte, davant sentències unànimes i veritats absolutes.

Ahir, 3 d’octubre, també vaig assistir a la convocatòria de la tarda, com a rebuig a la violència, en defensa de la democràcia i les institucions catalanes. Res més, cap suport a cap DUI. El silenci era aclaparador. La transversalitat que vaig veure entre els congregats també. Tenia clar que al primer crit d’independència marxaria. Perquè la concentració havia de ser de tothom. Donar-nos una oportunitat de mirar-nos als ulls i al que ens uneix.

Fa massa temps que una part no parla i no escolta a l’altra. Penso en Catalunya. Que s’etiqueta -se’ns etiqueta- en un blanc o negre estèril. Quan hi ha tants matisos, i és en els matisos on podem trobar oportunitats de diàleg. Ningú pot gosar parlar en nom de tot el poble. I això és el que fan els que creuen que el seu objectiu està a tocar, peti el que peti, en nom del poble, pobre poble. I ningú tampoc pot parlar en nom de la majoria silenciosa per ignorar a milers i milers de ciutadans i ciutadanes que volen marxar i tenen les seves raons. Entre altres coses perquè aquesta “majoria silenciosa” és ben plural, no és un bàndol, és tot un món.

La ineptitud i l’estratègia del govern de l’estat, la violència de diumenge, el discurs del rei, els polítics incendiaris (de les dues bandes), o el silenci d’altres,… també ens desarma als que sempre i des de fa temps defensem i demanem diàleg i negociació. Cada vegada ens queden menys oportunitats, alguns amics em diuen que ara ja no en queda cap.

Però tot i la profunda tristesa, em resisteixo. Ni DUI ni el 155. Crec que ni Rajoy ni Puigdemont no són els interlocutors vàlids. No ho són. Un és el provocador de tants mals (que comença amb aquella recollida de firmes i el recurs al TC d’una irresponsabilitat política immensa). L’altre segrestat, o empentat, per una visió unilateral i en mans d’unes organitzacions civils, que no deixen espai a la institució (Presidència de la Generalitat) com a tal, com a representant i defensora de tota la ciutadania. Mútua irresponsabilitat, i nosaltres, d’ostatges. En una mesa de negociació han de seure-hi més de dos.

Els que diuen que la solució és política -jo també ho penso-, haurien d’aclarir-ho. Per mi la solució política a aquestes alçades, és un referèndum democràtic, inclusiu i pactat. Els tres adjectius semblarien una redundància, però tal i com estan les coses cal adjectivar. Sense el “tenim presa”. Sense la cerrazón obtusa. I obrint altres oportunitats que no només el sí o el no, perquè les identitats no són excloents, perquè vivim en un món amb interdependències compartides per una banda, i on les respostes més adequades als problemes  i realitats de la ciutadania han de ser des de la proximitat, per l’altra.

Però cada vegada queda menys temps i el desastre pot esdevenir catàstrofe. Perquè mentrestant els nacionalismes es retroalimenten i el to puja de nivell. I això és tant perillós!… i en una Europa en crisis, on augmenten els populismes i l’extrema dreta ultranacionalista… Sincerament, crec que de forma irresponsable s’estan trencant massa coses que trigarem generacions en curar-les.

Molta, molta pedagogia, molta i molta empatia. Crec que dubtar en aquestes circumstàncies és de valents. Dubtar, com un crit davant veritats absolutes i des de conviccions profundes.

 

 

Etiquetat
%d bloggers like this: