Punt i seguit o punts suspensius?

Article publicat a CatalunyaPress el 9 d’abril de 2014

S’ha produït el debat amb el resultat previst. De fet, ja s’esperava quan el Parlament de Catalunya va aprovar la proposició de llei. Una demanda per tal que l’Estat cedís la competència per “autoritzar, convocar i celebrar” un referèndum consultiu sobre el futur polític de Catalunya.

Hi ha qui diu que si ja se sabia, no calia portar una proposta que d’entrada ja estava morta. I jo discrepo. Primer perquè és una qüestió de legalitat, el fet “d’acordar” amb  l’Estat una mesura d’aquestes característiques, és un pas indispensable. I segon perquè és una qüestió política, i així s’ha pogut celebrar un debat públic i democràtic sobre un tema  d’Estat, perquè ho és, i hem pogut escoltar el posicionament de tots els grups parlamentaris al Congrés. Cert per això, que es necessita una cuina que no s’ha fet ni volgut fer, ni es pot presentar com s’ha fet,  amb data i pregunta.

Una altra cosa és analitzar com és que el full de ruta, l’únic full de ruta, que segueix el Govern de Catalunya, el Govern de CIU recolzat per ERC, sigui aquest. I segurament té a veure amb la interpretació d’aquella manifestació multitudinària de l’11 de setembre del 2012 i sobretot com a conseqüència dels mateixos resultats electorals. Perquè també es podien haver fet altres interpretacions, com la recuperació de l’Estatut del 2006, sencer, solucionant jurídica i sobretot “políticament” aquella maleïda sentència del Tribunal Constitucional, o el desplegament del mateix i que té molt de recorregut, i la mateixa reforma de la Constitució, que potser és per on s’hauria de començar. I és amb aquests passos on plantejar la consulta a la ciutadania. S’haurien deixat diferents portes obertes i no una de sola, pas per pas.

En el debat d’ahir va sortir molt la Constitució. Em molesta profundament com la segresten els del sector “unionista”. Les constitucions no són immutables, ni són un arma llancívola.  Que no ens portin a engany,  l “Espanya es trenca” ha estat i està sent promoguda pels càlculs electoralistes del PP, utilitzant l’Estatut i l’ofensiva contra Catalunya. I això fa mal i porta a situacions de molt difícil recuperació. En aquesta Constitució segrestada, potser també hi ha part de responsabilitat de l’esquerra, del PSOE, en no haver fet una altra lectura dels temps, una altra defensa de la Constitució com a marc general de convivència –precisament de convivència-, de les conseqüències de la campanya contra l’Estatut… Per contra, van “delegar” la idea d’Espanya, única, al PP, sense cap altra alternativa de projecte d’Estat plurinacional.

I ahir Rajoy va parlar de reforma de la Constitució, penso que amb la boca petita, però cert que és la primera vegada que ho diu. Rubalcaba ja ho havia fet, impulsat pel PSC, siguem sincers perquè cal reconèixer-ho . Hauria de ser una porta oberta al diàleg, però no sé si es fa tard, o si més no, el temps passa i és un tresor. Inevitablement recordo el President Maragall, que com diu Agamben “contemporani no és qui viu el seu temps, sinó cinc minuts abans”, perquè ell ja defensava un canvi constitucional fa deu anys “canviem el tot perquè formem part del tot”. I molt ha plogut i molt continua plovent des d’aleshores. Quina llàstima

No s’ha de confondre la consulta amb la independència. I es confon. La defensa del dret a decidir és per a que tothom decideixi, perquè ho faci el poble sense intermediaris. I en aquest sentit i en les circumstàncies actuals ningú s’hauria d’atrevir a parlar en nom de tot el poble, en tot cas d’una part, sigui més o menys majoritària. Però es provoca aquesta confusió interessadament perquè la topada és també interessada per les dues parts més enfrontades. Els interessos partidistes porten inevitablement al conflicte.

Potser si els federalistes (que per mi continua sent la millor opció però amb canvis importants) defensessin la consulta al mateix temps que el posicionament federal amb contingut i argument positiu i com a projecte engrescador de futur, guanyaríem més espai. Un projecte federal des del reconeixement mutu i igualitari de les parts. Perquè a aquestes alçades, no sé tampoc com es gestionarà la frustració que per una part important de la ciutadania catalana representaria la no consulta. I estic convençuda que la resposta del no, depèn molt de la proposta de model d’Estat i de reconeixement de la nació catalana que es fes. Per altra banda, m’hagués agradat escoltar algun representant del PSC al Congrés. No es pot menystenir ni es pot  enrocar en tot aquest debat. Hauria de ser frontissa, com sempre ho ha estat. Però si no es fan ponts a dins, és molt difícil fer-los a fora.

La democràcia i la política és diàleg. I això és el que es necessita, i no un taulell d’escacs en taules.

Anuncis
Etiquetat ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: