La generació de Suarez

descarga
Article publicat a CatalunyaPress el dia 26 de març de 2014
L’altre dia unes senyores em parlaven al bus sobre el que recordaven d’Adolfo Suarez. Em consta que s’han enganxat a la televisió per seguir les imatges d’aquestes jornades, entre l’homenatge personal, el funeral d’Estat i els records del que van viure en aquells anys quan s’accelerava la transició cap a la democràcia. I és que no fa tant, és memòria viva encara.

No faré una valoració política de la figura de Suarez, només destacar el reconeixement a qui va tirar endavant un canvi tant fonamental pel país i per tots, i està bé que li fem i és just.  En aquestes notes vull apuntar  el que em va suggerir la conversa amb la que iniciava l’article.

Vaig pensar que més enllà d’adscripcions polítiques o posicionaments ideològics, Suarez ha estat un referent per un gran nombre de gent. S’ha visualitzat aquests dies, en les imatges de Madrid o en les converses de cafè, i d’autobús com veuen. Potser perquè ja ha passat una bona colla d’anys, i a la memòria col.lectiva resta el que impacta, interessa, i  també el que acompanya a les pròpies vivències personals.

L’edat de les senyores ronda al voltant dels setanta, van immigrar a Catalunya des del sud i van viure la transició democràtica i l’establiment de les llibertats al mateix temps que formaven una nova família en una nova ciutat i en un barri en construcció. Aquesta descripció no és gratuïta. Perquè tot coincideix en una època de canvis, una època nova en la que etapes personals i col.lectives estan d’estrena i la gent i el país tenen esperances de millora. No només per les senyores del bus que van canviar de residència i de vida,  evidentment s’iniciava un nou camí per a tothom.  Si ho dic és perquè, com m’explicaven, aquest fet també és de gran importància per milers de persones de la seva edat. Projectes en construcció.

El que vull destacar és que a més a més de la valoració de la mateixa figura política que representa el primer president de la democràcia, i de la transcendència història d’aquells moments, és la coincidència de transicions per a tota una generació, de transicions individuals i de transició col.lectiva, en paral.lel. I això aporta sentiments forts i la identificació de referents. O això és el que vaig intuir de la conversa al bus.

Parlem de memòria històrica i no deixa de ser paradoxal en la persona de Suarez, malauradament. O en la de Jordi Solé Tura. Quina malaltia l’Alzheimer, que roba el més íntim, perquè esborrant els records es nega la vida viscuda, sigui la del primer president democràtic o la de tants altres que la pateixen.

Potser el que s’espera en aquests dies són escrits de valoració política, però tampoc està de més baixar a altres terrenys de tant en tant. Serveixi doncs per recordar, agrair,  reivindicar, les generacions que van fer possible la democràcia. Precisament la democràcia. No oblidem que els seus valors s’han de defensar cada dia, i més en aquests moments amb alguns riscos que els amenaça. Igual que la política, és intrínsec una cosa i l’altra, perquè és l’instrument per gestionar els interessos col.lectius i no particulars.  I la política és diàleg, com va demostrar Suarez. Sense la política hagués estat impossible la democràcia, i si no, recordem la “recomanació” de Franco, allò de “jo no m’hi fico en política”.

Aquesta defensa ens toca sobretot a les generacions actuals. Una bona base per fer-ho és la memòria individual i col.lectiva.

Anuncis
Etiquetat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: