això no és ítaca

IMG_20170831_234359[33090]

Ahir vaig passejar pel meu barri d’abans, acompanyant a uns estudiants de màster que fan treball de camp.  Mai havia vist banderes als balcons. Però ahir hi havien, sobretot espanyoles i en algun balcó acompanyada per la senyera (que no oblidem que continua sent la de tots). I una senyora gran em va dir que tenen el alma en vilo.

Diuen que no, però és que sí. La convivència és com un vas de terrissa. Tants esforços per fer una sola comunitat (ja no m’atreveixo a nomenar al poble) i com es malbaraten. Passegeu-vos, comencem a tenir barris independentistes i barris que no. Tot i que sempre fujo de les homogènies, sí, també hi ha una classificació territorial del tema.

Estirant la corda pels extrems ens empenten a prendre partit per una posició “inequívoca” (algun dia analitzarem el llenguatge del procés, la construcció de l’ideari processista, serà interessant). No era “equidistància”, la posició de tanta gent, millor altres definicions:  exclosos de la crida “unilateral”, atònits, no ens mal, per què triar, ni amb els uns ni amb els altres,… Però quan les coses es porten tant a l’extrem i s’atien els sentiments i les emocions, la cosa comença a ser més irreparable.

Els dos caps de la corda, “abduïts” per interessos que ara ja fa molta mandra enumerar, no han tingut mai en compte l’espai del mig, no ha interessat cap projecte transversal, i es bufeteja i s’insulta a través de tots els canals disponibles, també en aquest nou espai públic que són les xarxes digitals. És estirant els extrems el que alimenta.  Una Espanya rota antes que roja? (o com guanyar crèdits electorals alimentant la catalanofòbia). Una Catalunya rota antes que roja? (per aquella dreta nacionalista que va virar per tal de continuar remenant el poder). Perquè no oblidem que tot això passa en mig d’una crisis econòmica i apareixen a l’escena política altres formes i moviments polítics (sumat a la desafecció justificada de Catalunya vers l’Estat).

I el món independentista va veure l’oportunitat, la gran oportunitat. La independència és una opció totalment legítima, dins el canals democràtics per defensar-la.

Però ara ja, no sé què ens queda. Quin país ens queda. Quanta, quanta irresponsabilitat. Quanta, quanta pena.

“No forcis gens la travessia, és preferible que siguis vell quan fondegis l’illa”, diu la cançó del viatge a Ítaca.

Foto d’un equilibrista amb públic al seu voltant, estiu de 2017

 

 

Anuncis
Etiquetat ,

ponts

IMG_20171007_071327[33103] (2)

hi ha ponts, no és tan difícil no veure’ls, és qüestió de mirada, que engrandeix a qui surt de la seva talaia i s’arrisca a creuar-los

és llavors quan es veu que tot organisme viu és ple de matisos que ens permeten el diàleg

foto setembre de 2017 a mataró

Etiquetat , ,
%d bloggers like this: